diumenge, 13 de març del 2011

'Les figures de l'avi Bernat'


Feia dia que volia fer un apunt sobre els dibuixos que l'any 1999 la Carme Pinart va fer per il·lustrar un conte que havia escrit. No hi havia cap pretensió, però amb l'excusa de voler-lo presentar al Premi de Literatura Infantil Mercè Llimona d'aquell mateix any, organitzat per l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, vaig engrescar-la. L'autèntic motiu, però, va ser ajudar-nos mútuament a superar la forta sotragada  de la mort d'un familiar, en Lluís, que va marxar ràpid com el vent, massa ràpid.
Ara mateix, després d'escannejar-los, penso que va ser una idea excel·lent.

Avui l'avi m'ha tornat a sorprendre. No sé com s'ho fa, però sempre en té una de nova per compartir. M'agrada escoltar-lo, però em sembla que el que més em captiva són les expressions dels ulls i el moviment de les mans. Sempre va enclenxinat, però enclenxinat de debò, amb una recta tan recta que em sembla que no hi ha ni un sol pèl que no vagi allà on ha d'anar. 
 Té el cabell d'un gris clar, com quan hi ha el cel tapat però sense ser cel de pluja, i el té fort, perquè això és el que sento que sempre li diuen els avis dels meus amics, que gairebé ja no en tenen i que si no passen per la barberia ni se'ls nota. Els ullets són més aviat axinats –per això se'l coneix amb el sobrenom de Xinito– i passen d'estar apagats, sense brillantor, a ser uns ulls riallers, plens de picardia i d'una nostàlgia infinita. Suposo que deu ser cosa de l'edat, perquè l'avi Bernat recorda molt les coses passades.
Fa uns quants dies que no surt de casa. Va caure malaltó i això l'ha enfeblit. El metge li ha recomanat repòs i que s'ho prengui en calma. L'avi és home de recursos i encara que no li ho hagués dit el metge ho hauria fet. S'ho hauria pres amb mooooooolta calma.
Ja feia dies que jo l'observava. Se n'empescava alguna, l'avi Bernat, però jo no sabia ben bé què era. Al matí, just aixecar-me del llit, ja sentia la mare com li deia:
         Però, què hi busca allà dalt? No veu que pot caure per les escales!

I l'avi no deia res. Em mirava amb cara de murri, em picava l'ullet i s'afanyava a marxar, no fos cas que la mare seguís amb les preguntes.
Sabeu on anava l'avi Bernat? A les golfes de casa. Què diueu? Que no sabeu què són unes golfes? Abans totes les cases en tenien. Estaven situades sota la teulada i podien ser grans o petites. Allí sempre hi havia de tot: des de mobles trencats, caixes de roba vella, joguines desades, dits de pols o bicicletes menudes. A les golfes s'hi guardava la història, els sentiments. Eren la gran maleta de les famílies.

Jo, tafanerot de mena, m'hi he perdut moltes vegades a les golfes de casa, i us asseguro que és d'allò més divertit. Però, vet-ho aquí, jo em creia que ja ho havia vist i remenat tot, però avui l'avi, com ja us he dit, m'ha tornat a sorprendre.
–Joan, pots mirar què fa ton avi a les golfes?–, m'ha dit la mare en arribar de l'escola.
Es veu que l'avi s'ha passat tot el dia tancat allà dalt i quan l'he anat a veure l'he trobat envoltat de petites figuretes, totes fetes de fang cuit, algunes d'elles pintades amb vius colors, que em recordaven coses o llocs de la ciutat, de Vilanova.

De tant absent com estava l'avi, ni s'ha fixat que estava al seu costat. Quan li he estirat la màniga de la camisa m'ha dit:
–Vailet, et presento part de la meva infantesa: les figuretes de la botiga de Germinal Lacroix, responsables de la meva dèria pel col·leccionisme.
Per la cara que he fet, l'avi s'ha adonat de la meva sorpresa. Deu ser per això que els grans sempre diuen que els vailets són més transparents.
–Menut– l'avi mai m'ha dit pel nom –si tens una estona, però una estona beeeeeeen llarga, t'explicaré, com si fos una rondalla, la història d'aquestes figures de fang. Fixeu-vos que quan l'avi allarga moltíssim les paraules vol dir que es troba bé, amb ganes de xerrera, i així va començar l'explicació:
"Jo era jovenet, vailet, i en sortir de l'escola, abans d'anar corrents cap a casa per ajudar el pare, em perdia per entre els carrers dels voltants de l'església de Santa Maria. Hi anàvem en colla, érem quatre o cinc, i l'únic que fèiem era explicar-nos sensacions noves, descobrir nous timbres per trucar i fixar-nos en alguna pubilleta de bon veure.
 S'havia instal·lat a la vila un ceramista francès, en Germinal Lacroix. Jo ho havia sentit contar als meus pares, però fins que no vam topar amb el seu aparador no hi havia fet cabal. 
Des d'aquell dia, jo ja no volia córrer pels carrers sentint les veus de les dones al meu darrere cridant-me que ja explicarien als meus pares la meva afició per trucar els timbres i els picaportes, sinó que en sortir de l'escola jo només pensava en aturar el pas davant d'aquell aparador ple de caixes, figuretes de fang i objectes de paper. 

Dissimuladament, feia córrer la vista per tota la botiga i després tornava a reprendre el pas. Els colors dels objectes, vius i cridaners, i la gràcia del ceramista, van aconseguir atraure'm l'atenció, i en passar-hi per davant em quedava amb la boca ben oberta. En vaig parlar tant a casa d'aquell aparador que vaig despertar la curiositat de la mare i a partir de llavors, després de venir-me a buscar, sempre fèiem el trajecte de tornada a casa tots dos.
Cada dia l'aparador era canviat, capgirat, però amb una peça nova que destacava, i sempre relacionada amb la ciutat: una petita porxada, una barca de vela llatina, el castell  de la Geltrú, el far del port o un vagó de tren. Allò m'encuriosia i al matí ja ens preguntàvem amb la mare quina seria la peça que hi trobaríem.
Un dia, però, després de repassar-me durant una estona tots i cadascun dels objectes exposats, em va venir la tristesa als ulls. M'havia fixat dies enrere en una figureta de fang que s'assemblava al far del port de la vila, blanca i esvelta, i aquell dia ja no hi era.
–Què et passa, Bernat?–, em  va preguntar la mare.

Jo vaig estar una estona en silenci, sense contestar, buscant en cada racó de l'aparador, rere de cada objecte, i després vaig dir-li, desesperat:
–Mare, el far ja no hi és!
De primer la mare no va entendre res, però un cop explicats tot un munt de raonaments que jo m'havia fet va entendre la meva tristesa: m'havia anat guardant els diners que el pare em donava quan l'ajudava per poder comprar aquella figureta de fang, la del far del port.

Cal que sàpigues, vailet, que vam decidir-nos a entrar a la botiga, cosa que fins llavors encara no havíem fet. Realment, només donant-hi una ullada ràpida podies adonar-te que qui la portava tenia molt de gust. Com que només hi havia davant nostre dues persones, ens van atendre de seguida. Mentre ens esperàvem ens vam entretenir mirant un arlequí molt bonic i delicat, fet de fang i vestit amb roba de setí, gairebé tan alt com jo. 

L'arlequí, com si d'un nen es tractés, estava assegut en una cadira de boga al passadís de l'entrada, i semblava que ens mirés i que ens convidés a passar. Ens va tenir allà al davant, observant-lo, fins que el ceramista va trencar el silenci.
Bon jour, madame.
Portava un davantal de color blau fosc, amb una bona llaçada al darrere i una gran butxaca al costat dret. Hi portava taques de pintura de tots colors, i fins i tot en duia a la barba.

La mare, distreta encara, no va adonar-se que li estava estirant les faldilles, amb una cara de pa de ral i un somriure encomanadís.
Monsieur, té unes peces ben boniques–, li va dir la mare, abans de passar a preguntar-li res.
Sabeu perquè feia jo aquell somriure enco­manadís? Perquè de la butxaca del davantal sobresortia la figura del far, però estava escapçada.
Es veu que entre els molts canvis que feia a l'aparador sempre hi havia una peça o altra que en sortia malparada, i aquest cop li havia tocat al meu estimat far. La mare va dir-li que jo la volia comprar, però ell –escolteu-ho bé– me la va regalar.
Vam fer-nos força amics des d'aquell dia, perquè jo vaig seguir aturant-me davant del seu aparador, i quan veia que des de dins em cridava jo ja sabia que hi havia alguna figureta per mi.
Així va ser com ton avi, vailet, va començar la seva primera col·lecció, la de les figuretes trencades."

Fixeu-vos si li va anar bé aquella xerrada i si s'hi trobava bé parlant d'aquella part de la seva infantesa que fins i tot va voler caminar fins a la plaça per veure com s'aixecaven els castells. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada